OFF

 OFF

(Ressenyes de les surtides que fem de totes les materies artístiques)

 SEGON TRIMESTRE

POÈTIQUES DE L’EMOCIÓ: 13/03/2019

INTRODUCCIÓ GENERAL A LA EXPO

Poètiques de l’Emoció és una exposició del CaixaForum (Barcelona) que
s’exposa des del 7 de febrer al 19 de maig.

L'objectiu d’aquesta exposició és ver veure la importància de la connexió
de les emocions i l’art, les emocions que transmet l’art i l’art transmès
per emocions.

Les emocions són una part fonamental de la nostra experiència i determinen
gran part de les nostres decisions que prenen com a individus. Al llarg
de la història les arts plàstiques han recorregut força a la búsqueda
d’expresser o representar emocions, ja sigui per fer-les sentir al públic
com per sentir-les ells com a autors en el moment de fer-les.

La Pietat, Ramón Padró Pijoan (c. 1850)  /  The Silent Sea, Bill Viola (2002)

Aquesta exposició ha intentat agrupar obres que clarament estaven fetes
per mostrar emocions, però representades de formes diferents i les ha
agrupat en tres àmbits diferents: EL primer, el qual ocupa tres sales i
està representat amb el color vermell fa referència a les obres que
expressen emocions a partir del cos de les persones, els seus gestos i
les seves expressions facials (cares). El segon àmbit feia referència a
les emocions representades a partir de paisatges, aquest àmbit només
tenia una sala que estava pintada de blanc/gris clar. Per últim, el
tercer àmbit feia referència a l’emoció explicada des de la protesta,
ja sigués des de moviments socials o polítics o esdeveniments festius.
Aquest àmbit estava representat pel groc i comptava amb tres sales.

L’exposició estava ordenada per àmbits seguint l’ordre esmentat (cos,
cara i gest / paisatge / protesta). Pel que fa als artistes que trobem
en aquesta exposició en són moltíssims, ja que està formada per obres
relacionades per un tema i no pas per obres d’un artista o moment
concret. Tot i això alguns dels artistes que hi tenen obres exposades
són: Manolo Millares, Enric Folgosa, Francesca Woodman, Bill Viola,
Joan Miró, Darío de Regoyos, Carmen Amaya, Maria Perrata, Esther Ferrer,
Clara André, Joaquin Mir, Günther Förg i Gina Pane entre d’altres.

Tampoc es pot vincular l’exposició amb cap període ni estil artístic,
ja les obres exposades són totes molt diferents entre elles. Hi ha obres
tant d’estil gòtic, com feuvistes, romàntiques o contemporànies. Els
gèneres i els materials que hi trobem tabés són molt diversos. Hi ha
escultures, pintures, fotografies, audiovisuals… totes molt diferents
entre elles.

Action Psyché, Gina Pane (1974)

La comissaria d’aquesta exposició és Érika Goyarrola, doctorada en
Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra que va néixer a Bilbao el
1984. Va fer la tesis d’Autorreferencialitat en la fotografia
contemporània i un màster en Estudis Literaris, Arts i Pensament (2009)
també a la Pompeu i el 2008 es la llicenciar a la Universitat Complutense
de Madrid en Història de l’Art.

Com a comissaria Érika Goyarrola ha treballat en exposicions al
CaixaForum, a l’Institut français de Madrid, a la Galería Vilaseco. A
part de comissaria també col·labora en diferents entitats i projectes
literaris i ha participat en congressos i seminaris sobre Història de
l’Art i arquitectura.

  

Homúnculo, Manolo Millares  / Mai 1968, Joan Miró (1968-1973)

ANÀLISI D’UNA OBRA DE L’EXPOSICIÓ

Sense títol (núm 73/88) i Sense títol (núm. 74/88) de Günther Förg

1988

Aquesta obra entre escultòrica i pictòrica d’estil contemporani, com el
seu nom indica, és un conjunt de dues obres que corresponen a dues peces
molt semblants.

Cada obra es basa en un blog enorme de bronze cobertes d’una pintura
densa que sembla ser acrílica de color negre que pesa (cadascun) 500 kg.
Aquests dos blocs estan penjats a la paret de forma vertical. Tenen forma
rectangular i tenen volum, de tal manera que sobresurten de la paret
notablement (dos pams aproximadament).

Les obres tenen gravades en relleu insissiu (enfonsat) línies verticals
que recorden a arbres d’un bosc de nit. A part d’aquestes línies l’obra
està plegade de relleu, com si la pintura no s’hagués acabat d’escampar
bé amb una paleta i també està ple d’insissions semblants a rascades o
esgarrapades.

El clor, negre, la textura i frivolitat de l’obra transmeten una sensació
inseguretat, incomoditat o fins i tot ens pot recordar a la por, ja que
l’obra ens transporta de marea abstracte a un bosc fosc de nit, el qual
ens crea malestar. Aquestes són de fet les emocions que l’artista vol
representar.

L’autor d’aquesta obra n’és Günther Förg. Frög era un artista alemany que
va néixer l’any 1952 i va morir l’any 2013. Aquest artista durant el seu
transcurs artístic  va experimentar amb moltíssims materials i amb
aquestes dues obres (Sense títol (núm 73/88) i Sense títol (núm. 74/88),
les de la imatge)) volia desafiar l’art i noció clàssica de l'utilització
de la tela com a material de suport i com a contrapartida n’utilitza el
bronze i el penja a la paret malgrat el seu gran pes. Pel que fa als
solcs violents, el color fosc, la monumentalitat, els relleus i l'aspecte
fred de la obra reforcen el seu caràcter immersiu, la seva corporalitat,
la sensació de tacte i l’emoció que vol transmetre als espectadors.

Les obres les va fer durant el 1988 a Alemanya, per tant en un moment en
que Alemanya estava en plena Guerra Freda i a una distancia de dos anys
de caure el Mur de Berlín. Alemanya estava dividida en dues: l’Alemanya
de l’Est (comunista) i la de l’Oest (capitalista). Pel que fa a Europa,
en general la dècada dels anys 1980 als 90 (1890) va ser una època
d'esplendor, una època de creixement econòmic i gràcies a la producció
en massa del ferrocarril la informació i comunicació entre països era
molt ràpida.

OPINIÓ PERSONAL

Personalment l’exposició no em va desagradar, però tampoc em va
entusiasmar. Les obres em van agradar i crec que la durada era correcte
per tal de poder veure, més o menys, totes les obres, però penso que el
tema al que envolta tota l'exposició (transmetre emocions en les obres
d’art) és un tema molt poc concret en el món de l’art, ja que des del
meu punt de vista tot l’art ha de buscar transmetre alguna emoció, ja
sigui produïda a l’instant de veure l’obra, fent-nos recordar algun
moment o experiència o imaginant-nos el perquè de les obres.

En conclusió, tot i que les obres per separat, en general em van semblar
interessants crec que no hi havia un fil conductor suficientment
conductor o que lligués les obres exposades.

SORTIDA A LA PEDRERA: (25/01/2019)

OBRES OBERTES. L'ART EN MOVIMENT 1955-1975

Ressenya de la sortida

---

El passat divendres 25 de gener varem fer una sortida a Barcelona per veure l'exposició a la Pedrera
anomenada Obres obertes.L'art en moviment, 1955-1975.

En la exposisió s’hi reunien una gran quantitat d’obres, de tot tipus i molt diferents entre elles, d’un
conjunt de 37 artistes internacionals diferents, els quals, a través de l’art cinètic, busquen que
l’espectador ha d’interactuar amb l’obra i per tant en formi part (hi participi).

L’art cinètic o art moviment és l’art que va sorgir en temps d'entreguerres on els artistes
s'autodenominaven obrers estètics i entenien com a art una qüestió social i global (en grup) que es
manifestava contra el mercat de l’art. Curiosament actualment les mateixes obres que s’hi
manifesteven en contra hi formen part, així que podríem dir que amb le temps “han acabat perdent
la lluita”. Un altre aspecte important sobre l’art cinètic és que està molt relacionat amb la ciència i
la tecnologia, ja que sol nodrir-se’n per crear els efectes òptics que generen les seves obres.

Com ja he explicat l'exposició es feia a la Pedrera, un dels edificis modernistes més emblemàtics de
Barcelona que va ser construït per Antoni Gaudí entre el 1906 i el 1912. Tot i que l’edifici sigui conegut
amb el nom La Pedrera realment s’anomena Casa Milà ja que va ser encarregada per l’empresari
Pere Milà i Camps.

Tot l’edifici és una obra d’art en sí: els murs i les parets corbs i amb formes no habituals en aquell
moment que tanta polémica van crear, els cels pintats en el seu interior, les columnes que aguanten
en sostre per dintre, la seva façana de pedra autoportant…

L’any 1911 s’hi varen instalar la família Milà, el 1912 els drets per tal de poder ser llogada. El nom de
la padrera per designar la casa Milà va arribar el 1925 approximadament i va venir donat per les
moltes  burles que va rebre tant la casa com el senyor Milà i el senyor Gaudí.

Com totes les cases d’aquesta magnitut ha anant patint reformes i canvis de llogaters/propietaris;
un exemple en seria la família de Pio Rubert Laporta. El canvi més significatiu que va patir la casa
va ser quan Francisco Juan Barba Corsini va reconstruir les golfes per fer-ne del safareig que hi
havia 13 apartaments per llogar.

Per últim, l’any 1984 la casa va ser declarada Bé cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO i
actualment l’edifici (des del 2013) és la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera on s’hi han
exposicions, activitats i visites turístiques de la casa.

Nosaltres però, vam anar a veure-hi una exposició i no pas la casa en sí, on vam poder disfrutar
de moltes obres, entre elles unes quantes en són les següents:

Physichromie 497

Carlos Cruz-Diez 1970

Acrílic sobre cartró, làmines de PVC transparents i contraplacat

El que crida l’atenció d’aquesta obra és que canvia de color quan hi passes per davant (tal i com es
pot veure en la imatge). Això és degut a que està composta per una estructura plena de colors on a
sobre hi té (perpendicularment) una sèrie de làmines de plàstic transparents.Al haver llum blanca a
l’istal·lació aquesta repercuteix en l’obra i fa que el nostre cervell crei més colors dels que hi ha i per
això el nostre ull veu una gama de colors tan àmplia i canviat. Una suma dels colors “reals” que té
l’obra i els colors “virtuals” creats inconscientment per nosaltres.

Instabilité

Julio Le Parc 1959-1991

Oli sobre tela

La característica d’aquesta obra és que al mirar-la la nostra ment veu múltiples quadrats inserits en
ella. Això és degut al patró que ha utilitzat l’artista col·locant aquesta mena de circumferències
tallades de color negre, les quals les va rotant. Quan més lluny ens situem de l’obra més quadrats
veiem. Aquest concepte ens pot dur a múltiples reflexions, com ara que quan més ens allunyem
del que ens envolta o dels problemes que tenim més solucions o punts de vista hi trobem.

Sense títol

Francisco Sobrino 1959-1981

Acrílic sobre tela

La qualitat d’aquesta obra, feta a partir de quadrats i rectangles negres sobre un fons blanc, és que
ens les interseccions d’aquesta espècie de xarxa blanca que engloba totes les figures negres de
l’obra hi apareixen punts negres, però al voler mirar-los aquell en què fixes la mirada desapareix,
però en canvi els del costat continues veient-los.

Reflets dans l’eau déformés par le spectateur

François Morellet 1964

Neons, transformador, fusta, vidre, aigua tintada i metall

Aquesta obra estava composta per molts elements: els principals eren une barres de fluorescents
que hi havia al sostre que formaven una espècie de quadrícula i que es reflectaven en estancament
de d’aigua fet de fusta que hi havia a terra. A costat hi havia una palanca que al moure-la removia
l’aigua i feia que la copia perfecta de la quadrícula en l’aigua es comences a deformar i ja no sigués
una copia de la realitat. Això ens transporta, entre altres idees, al concepte principal del mite de la
caverna de Plató que ens diu que res és totalment la realitat si no és que la mirem directament a ella.

+ and -

Mona Hatoum 1994

Fusta, sorra, metall i motor elèctric

Aquesta obra, com el seu nom indica: + and -, representa totes aquelles coses antònimes: la vida
i la mort, la construcció i la destrucció, el blanc i el negre… Ho fa a través d’una “esplanada” de
sorra amb una barra de ferro metàl·lica que gira en circunferència on a cada extrem hi té una placa
(una llisa i l’altre dentada), de tal manera que una de les pales crea un dibuix tota l’estona i l’altre el
borra.

Blue sail

Hans Haacke 1965

Chiffon, ventilador oscil·lant, ploms de pescar i fil

Per últim, aquesta obra representa una vela blava que canvia de forma tota l’estona sense aturar-se.
S’infla i es desinfla degut al ventilador que hi té a sota i fa que s’hi crein formes diferents tota l’estona,
amb un mateix patró, però totes imprevisibles al 100%. Això personalment em fa pensar en que tot el
que fem els humans i les decisions que prenen mai sabrem del cert el què en sortirà, que n’extreurem
o què acabarà significant o desenvolupant en nosaltres.

Personalment la sortida em va agradar. L’exposició va ser molt xula i divertida ja que al tractar-se
d’art cinètic vam poder interactuar molt amb les obres i “jugar-hi”.

L’activitat de carrer també em va semblar correcte i amb el temps just per fer-la (trobar els elements
i les cases del mapa).

FUNDACIÓ MAPFRE: Picasso/Picabia (08/01/19)

El passat 8 de gener del 2019 vam anar a Barcelona a la Fundació Mapfre (c/diputació 250) a veure
l'exposició anomenada Picasso Picabia, la pintura en qüestió, la qual parlava de l’evolució artística
d’aquests dos personatges i els comparava entre ells.

La Fundació Mapfre es troba a la casa Garriga Nogués, un edifici modernista fet per Enric Sagnier
entre els anys 1899 i 1901 encarregada per Rupert Garriga Nogués. Des del 1901, quan es va
acabar de construir, fins el 1934, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola hi va viure la família
Garriga Nogués. Un cop acabada la guerra va ser ocupada pel col·legi religiós Sagrados Corazones
de Jesús y de María i posteriorment entre el 1983 i el 2004 va esdevenir la seu del Grup Enciclopèdia
Catalana. El 2007 Jordi Garcés, arquitecte, va iniciar una reforma per transformar la casa en un hotel
que va acabar el 2008 i amb el temps s’ha acabat convertint en l’espai d'exposicions de la Fundació
Mapfre on s'hi acullen exposicions temporals de pintura i fotografia. A part d’això, està declarada Bé
Cultural d’Interès Nacional.

Com he explicat a l’inici, l'exposició temporal que hi havia al museu quan nosaltres hi vam anar era
la de Picasso Picabia, en la qual s’explicava el transurs artístic d’ambós pintors i alhora els comparava
tota l’estona. Nosaltres com que hi vam anar amb guia ens van explicar també la vida personal de
cada pintor en tot moment i perquè havia fet cada quadre que ens va comentar. Totes les obres que
hi havia exposades, òbviament, eren o de Picasso o de Picabia. La comparació dels dos artistes és
degut a la gran quantitat de confusions que hi ha hagut al llarg de la història entre ells, ja sigui per la
semblança entre els seus noms, que van viure en la mateixa època (i a vegades al mateix país
(França o Espanya)), o perquè en alguns moments van treballar els mateixos estils o utilitzaven
recursos semblants.

Pel que fa a la temàtica era molt variada, ja que ambós pintors van canviar de temàtiques, i fins i
tot d’estils, al llarg de la seva vida. Picasso per exemple és conegut per haver sigut cubista, però
també va ser dadaista per exemple; és a dir: el cubisme no va ser l’únic estil que va pintar. Picabia
encara va tocar més estils que Picasso, ja que té quadres tant clàssics i tradicionals, com cubistes,
com impressionistes, a partir de l’abstracció, apropiacionistas, i de tot tipus de vanguardia, ja que va
experimentar molt amb tot tipus d’estils.

Respecte la temàtica, i com ja he dit, hi havia exposades obres de tota mena: des de retrats, collages,
interiors, exteriors, paisatges… una mica de tot.

L’exposició estava organitzada cronològicament, és a dir, per any de creació de les obres que hi
trobarem. Començava a la planta baixa i acabada a la segona planta. En cada sala hi havia obres de
tots dos pintors, que havien fet en el mateix moment, per tal de poder comparar-les.

A l’entrar a l’exposició el primer que hi vam trobar van ser dues fotografies dels dos pintors, donant a
entre així, que en l’exposició es parlava d’aquests dos artistes i se’ls comparava. Seguidament hi havia
una breu explicació de qui eren i quina vida havien portat, per tal de poder entendre les seves obres i
el perquè les havien fet.

Pablo Picasso (1981-1973) era espanyol, va néixer a Màlaga, fill de família pobra i va passar
l'adolescència a Barcelona, però va viure la major part de la seva vida a França. És reconegut
mundialment pel seu cubisme i se’l considera un dels pintors espanyols més importants, tot i
que també va pintar altres estils. En la seva obra hi trobem temes tradicionals, però pintats de
manera moderna, fins i tot utilitzava materials no convencionals que enganxava, cosia… a les
seves peces. El que sí que va fer sempre va ser no abandonar el dibuix de la figura humana ni dels
objectes.

Francis Picabia (1979 - 1953) era francès i fill de família rica, tot i que el seu origen, per part de pare,
era cubà (hispà), durant la Primera Guerra Mundial es va exiliar a Barcelona, però en acabar  va
tornar a França. Se’l coneix per haver practicat nombrosos estils diferents, ja que es considerava a
ell mateix un pintor lliure, sense estar lligat a cap estil en concret. Va treballar tant l’art figuratiu com
l’abstracte.

Després de conèixer una mica aquests dos personatges vam començar la visita guiada, on
bàsicament la guia ens va comentar algunes obres de les que hi havia exposades. Algunes d’elles
en són les següents:

Paysage, coucher de soleil (Paisatge, posta de sol) La Rue-des-Bois, agost de 1908. Guix negre,
aiguada i aquarel·la sobre paper entelat.

Aquest quadre és de Picasso i, com el seu indica, representa una posta de sol. Els dels primers
quadres que va fer picasso i podem veure que té trets impressionistes, ja que dóna molta importància
a les ombres i els reflexos de la llum. Tot o això l’estil principal de l’obra és  el cubisme, ja que les
formes que hi trobem, tot i representar el que sembla ser arbres en forma de porta que enquadren un
llac i una posta de sol, tots els elements estan geometritzats, és a dir: són formes geomètriques.
Podem dir també que l'essència del quadre està simplificada també pel color, ja que els colors que
utilitza són els colors principals dels elements representats.

   

                                    1. Picabia                  2. Picasso

1. Jeune fille (noia) 1912. Oli sobre tela  

2. Tête d’homme (Cap d’Home) París, tardor de 1908. Aiguada sobre fusta

En aquests dos retrats podem veure la semblança dels dos artista. Els dos quadres són cubistes,
ja que hi predominen les formes geomètriques i la simbillificació tant en el color, com en les obres i,
com ja hem dit, en les figures. El quadre de Picabia veniem que utilitza el color blanc per fer ombres
i reflexos i les formes són més esquematitzades, per així dir-ho, que en el retrat de Picasso, que
utilitza el negre per realitzar ombres i volums i tot i que les formes també siguin esquemàtiques és
més detallada i “realista” que l’obra de Picabia. També podem veure que la pinzellada de Picabia és
més ampla i la de Picasso més prima alhora que arrossega menys la pintura.

Americana, portada de 391, núm. 6 (1917).

Aquesta obra de Picabia és un retrat del que veia Picabia quan pensava en una dona americana i ell
ho il·lustrava d’aquesta manera. En comptes de plasmar la imatge del rostre d’una dona d’Amèrica
l’artista optava per representar el que ell “realment” veia de l'essència d’aquesta. Concretament
d’aquest estil se’n diu Mecanicisme.

En aquest cas hi podem veure dibuixada una bombeta on a sota hi posa el nom: americana, fent
referència al que està explicant en la imatge.

 

                            1. Picasso                                   2. Picabia

1. Portait de Guillaume Apollinaire de profil, la tête bandée 1916. Llapis de grafit i llapis de Conté
sobre paper vitel·la gruixut.  

2. Guillaume Apollinaire (irritable poeta) 1918-1919. Aquarel·la i tinta sobre paper.

Com els seus noms indiquen aquestes dues obres són ambdues retrats de la mateixa persona:
Guillaume Apollinaire, poeta i intel·lectual que va quedar ferit a la guerra després d’allistar-se
voluntàriament l’any 1914, on una metralla d’obús li va ferir el cap (posteriorment va morir a causa
de la Grip Espanyola l’any 1918).

Picasso va fer un retrat realista d’Apollinaire, el qual va escriure, temps abans un llibre on posava a
Picasso en molt bon lloc dins dels artistes del moment i es creu que per això, i per la seva amistat
Picasso va fer-li aquest retrat, de caire tradicional, en honor seu. Per altra banda el l’obra de Picabia
és mecanicista i en comptes del retrat en sí de Guillaume Apollinaire hi trobem una màquina amb el
seu nom inscrit i amb una frase que diu: irritable poète, ja que en el mateix llibre que va escriure
Apolllinaire on parlava molt bé de Picasso deixava en molt mal lloc a Picabia, així doncs quan Picabia
pinta aquest quadre ho fa amb cert rencor.

                                 1. Picabia                           2. Picasso

1. Le baiser (el petó) 1923-1926. Oli sobre tela  

2. Les Amoureux (Els enamorats) París, 1919. Oli sobre tela

Aquests dos quadres fan referència a l’època de la història on els dos pintors han sigut més
comparats degut a la semblança dels quadres que pintaven. Podem veure que l’estètica, els colors
i la temàtica són molt semblants.

En el cas de Picabia la seva intenció era representar la gent famosa i rica de l’època en situacions
quotidianes, però com si fossin monstres, ja que en aquell moment de la seva vida havia agafat una
mica de “tirria” a la classe social més elevada (aristocracia francesa) i denunciava la seva falsedat
i normalment s’inspirava en postals, parelles d’actors… per elaborar les seves obres.

En el cas de Picasso anomenava als quadres que feia d’aquest estil metamorfosi, els quals treballava
l’evolució del quadre, ñes a dir: el començava d’una manera i deixava que el quadre anés evolucionant
a mida que l’anava fent així com el seu significat. Agafava els personatges principals que volia
representar i els anava transformant, però no tenia cap intenció de representar a persones com a
monstres com ho feia Picabia.

  

Femme au chapeau (Dona amb barret) 1935. Oli sobre tela / Portrait de Dora Maar, París 1937. Oli sobre tela

En aquest dos retrats, ambdós de Picasso, podem veure la gran importància que té el color per
Picasso i l'associació directe que fa entre els colors i els sentiments i les emocions. En el primer
cas (Femme au chapeau) el color principal del quadre és el blau, el qual l’artista l'associa a la tristesa,
alhora que també és un color fred, cosa que correspon a la senyora a la qual estava representant: la
seva dona, a la qual la pinta amb formes molt simples, sense gairebé detalls i amb un rostre trist i
apagat.

En l’altra obra (Portrait de Dora Maar) està representant a la seva amant. D’aquí els colors càlids del
fons, el gran detallisme del rostre, uns ulls amb pestanyes, serrell, llavis carnosos, fins i tot la
representa posant de manera interessant repenjant-se el cap en la mà.

                                   1. Picasso      2. Picabia / Juan Villani

1. Bouteille et violon sur une table 1912. Paper de diari retallat i enganxat, carbonet sobre paper.

2. Ball de Sant Vito (Tabac - Rata) 2008, copia de Juan Villani (original 1919/1949). Cordills, tinta
sobre cartró subjectes a un marc.

Per últim aquestes dues obres són exemples de la visió trencadora i innovadora dels dos artistes,
la primera de Picasso, on per primera vegada s’utilitzen elements no habituals en les obres, en aquest
cas un tros de diari/anunci per pintar una ampolla, el qual enganxa en el llenç, fent néixer així la nova
tècnica coneguda posteriorment com a collage.

En el cas de l’obra de Picabia aquest quadre va tenir molt rebombori en aquell moment, ja que molta
gent es questionava si allò era o no era art, acostumats a l’art més tradicional de paisatges, retrats...

Amb aquest quadre Picabia volia trencar amb amb l’estètica del que es considerava art fins aleshores
i experimentar amb noves maneres d’expressar-se artísticament.

PRIMER TRIMESTRE

MUSEU DE GRANOLLERS: 224
El passat dilluns dia 3 de desembre vam anar al Museu de Granollers a veure l'obra en homenatge i record al bombardeig de Granollers el 31 de maig de 1938 de la mà d'italians feixistes que s'enlairen des de Mallorca.

L'exposició era feta per Vicens Vilaplana i Helena Pielies ( posar el nom) i el que volien eren conscienciar a la gent actual de Granollers el  que va passar i la quantitat de persones que hi van morir i més en aquell moment on tothom coneixia a tothom i hi havia relativament pocs habitants. Per fer-ho han envolicat amb llençols blancs 224 cossos (d'homes, dones, nens, nedons...) i els han apilat per tal de focalitzar de forma visual la quantitat de gent morta. 224 morts en una població de 14 000 habitants bombardejada a les 9:05 del matí en plena hora i lloc de mercat i sense cap avís previ.

La forma que utilitzaven era de passadís i a banda i banda tenies els cossos apilats. A mida que t'anaves acostant al final, on hi havia a la paret escrites en fulls (vells, de llibreta de l'època de quan hi va haver el bombardeig) preguntes sobre guerra, pau, bombes..., de fet les que ells mateixos, els artistes, es van fer quan feien el projecte. Com deia, quan t'acostaves al final, a poc a poc anaves sentint un so molest, com de guerra, que et feia sentir incòmode i volies marxar, per així dir-ho; això és perquè l'havien posat contra les parets i generava una mena de cercle/bombolla sonora, que quan més t'acostaves al final més es sentia.

Vaig trobar molt xula la idea i plasmació de com han explicat i parlat del bombardeig, també el tacte i la manera en què ho han fet i crec que han aconseguit molt bé el que volien ja que tant la llum, el so i els papers amb preguntes al final del passadís estan molt en treballats i aconseguits. Personalment em van portar allà on ells volien i vaig estar un parell de dies sense treure'm del cap la instal·lació.



SORTIDA CAN FRAMIS: Col·lecció permanent

Ressenya de l'exposició

---

El passat 23 de novembre vam anar a Barcelona a visitar la col·lecció permanent anomenada Monòleg, diàleg i concepte del Museu Can Framis, la qual està formada per un munt d’artistes, tant homes com dones contemporànies de molts tipus d’estils diferents. Hi podem trobar des d’obres iperrealistes fins a obres surrealistes. Entre ells hi trobem a Antoni Tàpies, Ignasi Aballí, Lita Cabellut o Lidia Masllorens.

Can Framis és l’últim projecte de la Fundació Vila Casas inaugurat l'abril de 2009 i on, des de llavors, hi podem trobar exposades al voltant d’unes 300 obres d’a partir els anys 60 fins a l’actualitat i que pertanyen a artistes Catalans (nascuts o que hi viuen). Nosaltres, com hem dit vam visitar la col·lecció permanent, però també s’hi fan exposicions temporals.

La fundació Vila Casas té quatre museus en diferents llocs de Catalunya, però tots elles estan aprofiten la infraestructura d’edeficis amb un transcurs històric important. En aquest cas, Can Framis es troba al Carrer de Roc Boronaten en ell que va ser una fàbrica de finals del s. XVIII, propietat de la família Framis. Amb el temps la fàbrica va perdre la seva activitat i es va convertir en el record de la indústria del Poblenou i més endavant va passar a ser el Museu de Pintura Contemporània que encara avui en dia hi ha.

Sang, Ignasi Alballí (1998)

Tècnica mixta sobre tela, 50 x 50 cm (x25)

L’exposició consta de dos pisos, els quals estan dividits en un munt de sales. En cada sala hi trobem un grup d’obres, les quals estan ajuntades per diferents motius, depenen de cada sala: per temàtica, per tècnica, per colors, per autor… El número de sala també dependrà de la sala, però per mitjana hi podem trobar 8/10 quadres, ja que la majoria de quadres són de gran format, tot i que en podem trobar de tota mena.

  

         Matèria de la cortina, Antoni Tàpies (2005)         Passeig de Gràcia, Josep Cisquella (2007)

                 Tècnica Mixta sobre fusta, 169 x 160 cm                               Tècnica Mixta sobre tela, 195 x 130 cm

Link reportatge fotogràfic de l’exterior de l’edifici:

https://photos.app.goo.gl/YM65o2cnzG6F3EFy9

Anàlisi de la sala 32

---

En la sala hi podem veure una distribució molt concreta. A la paret que dona al passadís, la més exterior de la sala hi trobem Cirugía del Ocio de Jordi Diaz Alamà, mentre que a la paret contraria, la del fons/centre de la sala hi trobem Trilogy of the Doubt 12, 13, 14 de Lita Cabellut. En els laterals de la sala hi trobem, en els més propers a l’entrada a la dreta Trilogy of the Doubt 01 de Lita Cabellut i a l’esquerra a Pau de Lidia Masllorens. Podem observar que aquests dos quadres, un davant de l’altre tenen una tonalitat i aspecte molt similar. Per altra banda en els laterals menys allunyats de l’entrada hi trobem a la dreta Family, Plot de Alfonso Alzamora i a l’esquerra Menina també d’Alfonso Alzamora. Ambdós també semblants i relacionats entre ells.

ANALISI D'UNA OBRA:

TRILOGY OF THE DOUBT 12, 13, 14

Lita Cabellut (2013)

Tècnica mixta sobre tela 150 x 150 cm (x3)

Aquesta obra és un conjunt de tres peces. En les que hi ha represents tres retrats: El primer és el retrat d’un esquelet, per tant hi podem veure una calavera vestida amb un tratge vermell. Aquesta calavera està en posat tres quarts cap a la dreta i mira cap a baix amb el coll inclinat. La llum també vé de la cantonada superior dreta. En segon retrat és el rostre d’un home adult, que per la seva vestimenta podríem dir que és de l’alta societat. Porta Un gorro  i un traje vermell, sota el tratge hi podem veure el coll d’una camisa blanca. L’expressió de la cara és neutre, però la mirada és de superioritat. Es troba frontal amb el rostre rescte (coll), però amb un posat lleugerament tres quart també cap a la dreta i pel que fa la llum és bastant frontal tot i que sembla ser que ve més des del lateral esquerre. El tercer retrat torna a ser d’una calavera, de fet podem veure que és la mateixa que en el primer quadre (això ens fa pensar que potser en realitat els tres quadres no deixen de ser la mateixa persona). A diferencia que en el primer, en la tercera peça la calavera està amb un posat tres quarts enrere, com si doblegués les cervicals i tingués el cos lleugerament estirat. Tot i això es manté amb una posició tres quarts cap a la dreta, però la llum li arriba des del lateral esquerre. Porta la mateixa vestimenta que el primer personatge.

Tots tres quadres tenen les mateixes dimensions i estan pintats a partir dels mateixos materials i tècniques. Cal dir també tots són primers plans, però l’enquadrament talla lleugerament parts dels rostres, sobretot la part superior. També és important esmentar que són obres realistes i figuratives.

L’autora utilitza tota mena de material i tècniques per dur a terme aquestes obres, però tot i que ella no les expliqui, sí que podem dir del cert que utilitza alguna mena d’esmalt i vernissos, ja que la superfície de les peces brilla molt, hi ha esquerdes i petites bombolles produïdes per aquests materials. Tot i això segurament ha utilitzat més materials com podria ser gouache o olis; en tot cas el que és clar és que ha utilitzat materials que a l’asecar-se queden dusos.

Pel que fa els colors i tonalitats, tot i que hi predomina el vermell també hi ha molt negre i blanc. Això, juntament amb la composició, l’expressió i el missatge que ens transmeten les obres ens transporten a una tonalitat freda que ens fa sentir inquiets, insegurs o fins i tot amb una mica de por.

Per pintar aquestes obres l’artista s’inspira en el barroc; d’aquí les calaveres, els clarobscurs, aquests personatges rics amb vestimentes de l’època, la temporalitat (mort)…Sobretot s’inspira en Goia, Rembrandt, Vermeer… De fet el que ens planteja l’autora és un seguit de tres retrats amb les mateixes dimensions i temàtica per tal d’explicar-nos una història/fet; que no deixa de ser el mateix que feien al Barrocs amb els tríptics.

Pel que fa l’autora de la obra; Lita Cabellut, és una artista contemporània d’ètnia gitana que viu a Holanda. Normalment pinta peces enormes (molt més que aquestes) i actualment hi ha molta polèmica amb els seus quadres perquè se l’acusa d’utilitzar fotocòpies a sota les seves obres i així elaborar-les.

Ja per acabar, peel que a mi respecta, l’obra em recorda al ser i no ser de Hamlet (Shakespeare), ja que el que el missatge que em transmet l’obra és qüestionar-me quina diferència hi ha entre estar viu o mort per fora si no s’està viu per dins, ja que si el retrat de l’home (viu) fos una calavera tampoc canviaria la seva expressió. L’important és sentir-se viu com a persona i aixó és el que et fa estar viu: conèixer, sentir, fer coses, tenir passions… També em recorda la comparativa basada en la importància dels diners si no es té res o ningú amb qui gaudir-los i “viure’ls” per així dir-ho.

Opinió Personal

---

Personalment vaig trobar molt xula l'exposició i l'excursió en sí, ja que vaig trobar molt interessants els quadres i les històries que hi havia darrera (els que ens va explicar la guia) i les que jo mateixa hi llegia quan els veiem. Crec que el fet que m’agradés tant va ser també pel fet que hi havia una gran varietat d’obres, per tant encara que n’hi hagués que no em cridessin l’atenció o no em moguéssin gaires n’hi havia moltes d’altres que sí.

El que se’m va fer molt pesat però, va ser haver d'analitzar totes les obres de la sala que em va tocar, ja que era molt llarg i feixuc en aquell moment i penso que n’hauria tret més profit si pogués haver triat quatre obres per exemple de tota la exposició que m’haguessín agradat per algun motiu i fer l’anàlisi d’aquelles, ja que tampoc vaig tenir temps d’aprofundir en totes les obres de la seva sala. Penso que em vaig perdre molt museu al estat tota la hora lliure a la mateixa sal i que hagués pogut veure moltes més obres i sales que amb la visita guiada no vam poder veure.

Per últim, penso que tampoc vaig tenir temps de fer el reportatge fotogràfic de l'exterior de l’edifici.

Tot i així, i com ja he dit, la surtida em va agradar i la vaig disfrutat i en vaig aprendre.

SORTIDA A L'ESPAI VOLART: Julio González. Dibujos, papeles y figuras

Ressenya de l'exposició:

---

L’Espai Volart és un espai on hi podem trobar part de la col·lecció privada de la fundació Vila Casas, una fundació creada pel mateix senyor Vila Casa, que és un coleccionista i amant de l’art. La Fundació Vila Casas té diferents museu a Catalunya on exposa obres contemporànies d’artistes catalans: El Museu Can Mario a Palafrugell, on hi podem trobar obres escultòriques contemporànies, el museu Palau Solterra a Torroella on s’hi presenten obres fotogràfiques, el Museu Can Framis a Barcelona, on s’hi exposen pintura i per descomptat l’Espai Volart, també a barcelona on s’hi fan exposicions temporals per promoure a artistes contemporanis catalans del fons de la col·lecció (Col·lecció IVAM).

L’Espai Volart en realitat no és només un espai, sinó que consta dels magatzems de la finca modernista Casa Antònia Puget, un edifici modernista que històricament s’utilitzava com a magatzem de teixits de la producció i comerç tèxtil de Barcelona. Però també en formen part els baixos de la Casa Felip del carrer Ausiàs Marc, també un edifici modernista.

Vestíbul de l’Espai Volart

En aquests moments s’hi exposa la col·lecció de: Julio González. Dibujos, papeles y figuras.

Com el seu nom indica, totes les obres que i ha exposades són d’un únic artista: Julio González. L'exposició està ordenada cronològicament en dues plantes. A la planta superior hi trobem els seus primers dibuixos i obres, mentre que a la planta de sota hi ha sobretot quadres de sota hi sobretot obres que parlen de la postguerra i la guerra i és també on hi hi trobem les seves obres escultòriques.

El que podem veure de l’art de Julio González és que fa un art sobretot surrealista agafant moltes referències de Picasso o de Dalí per exemple. Tot i això té moltes obres figuratives o treballades des de la figuritivitat.

En la exposició s’hi podia diferenciar dos tipus de dibuixos, els dibuixos pròpiament com a dibuixos i els dibuixos/esquemes per després fer escultures, la seva veritable passió artistica. Però el que sí que tenien en comú totes les seves obres era esquematització i la sintetització per transmetre un concepte, una situació o un sentiment de la forma més simple a partir de formes, normalment, geomètriques. Com a símbol identitari seu, a part de la simplicitat podríem dir que els homes i dones cactus el simbolitzen molt.

Estudi per “mujer sentada I”/Estudi per “mujer sentada I”/Desnudo Sentado

(Aquí podem veure com en les dues primeres imatges Julio González simplifica el dibuix de l'esquerra d’una dona asseguda i, per tant, fa esquemes/esbossos per posteriorment elaborar una escultura.)

Pel que fa a l’artista en sí; Julio González va ser un escultor i pintor català que va néixer a Barcelona considerat el pare de la escultura moderna i dels primers de fet en utilitzar el ferro i el bronze. Se’l reconeixia a nivell internacional com a un geni del bronze i l’escultura. Gràcies a que va portar a l’escultura la tècnica de la soldadura autògena que va aprendre quan  treballava en un taller de cotxes de la Relond, amb la qual soldaven les pecesper fer els vehicles, era molt més ràpid i senzill realitzar escultures. A través de soldar i moldejar les plaques de bronze es podien ajuntar totes per crear una mateixa escultura i no calia treballar a partir d’un tros de ferro o una peça molt gran, ja que com hem dit, es podien treballar totes les parts per separat i després ajungar-les amb un soldador. D’aquesta manera les obres ja no havien de ser concises, sinó que podies, de fer la gran majoria ho estan, buides per dintre. La seva afició per l’escultura es creu que li ve  del seu pare, que treballava orfebreria i ell, de jove, l’ajudava a construir i dissenyar les joies que feia. En un principi volia ser pintor, però es diu que va ser quan va anar a visitar el Prado (museu) quan va decidir professionalitzar-se en l’art i va acabar esdevenint escultor.

Per últim, en els seus inicis Julio González treballava molt des de l’art figuratiu i va ser a poc a poc que es va anar decantat cam al surrealisme, sobretot degut a les grans influències de Picasso. Tot i que mai va acabar d’abandonar del tot la figuritivitat.

      

Madame cactus 1939-1940, bronze forjat (79,3x25,5x19,2cm)

(Els homes i dones cactus són una de les figures representatives de Julio González i amb elles representa la duresa de la guerra.)

Quines tècniques utilitza Julio González en els seus dibuixos?

---

Julio González en els seus  dibuixos utilitza una gran varietat de tècniques; en concret: llapis, aquarel·la,  gouache, bronze, punta fina negre, pastela, tina a ploma, ceres de colors, collage, carbonet, llapis de ploma, tinta xina, llapis de colors… sobre paper tant marró, com blanc o de marfil entre d’altres.

Comentari d’un dels seus dibuixos:

---

VISAGE CRIANT A LA GRANDE MAIN (1941) Col·lecció IVAM

Materials: Aquarel·la, gouache, ceres de color i tinta a ploma sobre paper

Dimensions: 20,3 x 13,5 cm

Estil: Surrealista, però a la vegada figuratiu

En l’obra hi distingim el retrat, dibuixat en primer pla i de forma frontal, del rostre d’una dona, situada sobretot a la part esquerra del quadre. Hi podem veure que tant les faccions de la cara nom la resta del cos (mans, col…) estan fetes a partir de figures geomètriques; un bon exemple en seria els triangles del nas o dels ulls. El rostre de la dona és guadringular i allargat, en tota la obra hi predominen les línies rectes. Pel que fa al color l’artista ha utilitzat colos vius, però els ha enbrutat amb negre, excepte el cabell que és ja negre. Tot i que el fons sigui groc, la tonalitat del quadre seria més aviat freda. L'expressió que transmet el personatge és esgarrifant, ja que s’està estirant ella mateixa els cabells mentre crida,deixant veure la por i la desesperació del personatge. Pel que fa a la llum, podríem dir que entra en diagonal desde la cantonada superior esquerra del quadre, generant així moltes obres a la part dreta del cos de la dona representada, sobretot ho podem veure en el coll. En aquesta obra podem veure la gran influència que va tenir Picasso per Julio González, de fet aquest quadre en concret ens recorda molt a Les Senyoretes d'Avignon.

Quan l’artista va pintar aquest quadre es trobava en plena Segona Guerra Mundial i el que va intentar és representar amb la figura de la dona (figura molt important per Julio González) que la dona (així com el poble) pateix, coma dona mare, treballadora… està fent un crit al cel per demanar que tot allò que els seus ulls estan veient s’acabi. Veiem que la noia s’estira els cabells, ja que per l’artista el cabell es transforma amb un emblema, el cabell queda tens a l’estiar-se i fa mal, amb la boca de la noia obert i cridant tranment justament el que Julio  González vol, transmet la por i l’horror del poble durant la guerra que estaven vivint.

Comentari d’una de les seves escultures:

---

GRAND  PROFIL DE PAYSANNE

(1934-1936) Col·lecció IVAM

Materials: Ferro forjat

Dimensions: 42 x 16,5 x 10 cm.

Estil: Art figuratiu

Aquesta obra escultòrica és la més figurativa que trobem el museu, per la qual cosa ens fa pensar que és de les primeres que va fer, ja que tampoc utilitza la tècnica de soldatge. Està feta tota d’una mateixa planxa de ferro a través de la tècnica del ferro reposat; és a dir que s’ha tallat la planxa de ferro i s’ha moldejat sobre una superficie dura a cops de martell tot escalant la peça per tal que sigués tangible.

L’escultura és fina, ja que com hem dit està treballada a partir d’una planxa de ferro, de tal manera que per un costat és buida.

L’escultura representa un cos femení, altre vegada Julio González treballa a partir de la dona, Però en l’escultura no es veu realment la figura de la dona, sinó que més aviat representa una espècie de vestit o llençol que al bufar-li el vent per darrere el cos de la dona hi queda mercat i s’hi pot distingir l’esquena, part de les espatlles, les cames, la cintura i les natges.

Es diu que la inspiració que va rebre l’artista per fer aquesta obra va ser la de Victòria de Samotràcia quan en el seu viatge a París l’any 1899 visita el museu del Louvre.

Opinió personal de la sortida

---

Pel que fa a l’activitat de carrer on vam fotografiar les diferents edificis modernistes em va agradar molt, però penso que potser va ser una mica llarga, tot i això crec que va ser culpa dels estudiants que estavem dispersos.

El que més em va agradar va ser quan els escènics vam tenir temps lliure, ja que vam poder anar a veure les cases que més ens van agradar, com per exemple la que tenia un balcó que era representava un arbre, i molts d’altres pel nostre compte, ja que m’agrada molt descobrir petites coses pel meu compte i poder passar’m-hi una estona mirant-ho/explorant-ho. A part d’això també em va fascinar el vestíbul de la vivenda de l’Espai Volart, ja que era realment preciosa, amb l’esgrafiat de calç blanc i turquesa a les parets, les escales, les rajoles de terra, la cúpula del sostre i l'ascensor modernista…

Per últim, el que fa a l’exposició no em va agradar massa, tot i que la exposisió en sí em va semblar molt interessant, simplement perquè l’estil que tenia Julio González no em va agradar. Tot i això he après moltes coses tant de la exposisió i de l’artista.

Com a reflexió en general de les surtides d’aquest trimestre i de cara a les properes penso que seria guai que quan anem a museus tinguem un temps per mirar i descobrir el que a nosaltres ens cridés l’atenció. D’aquesta manera poder disfrutar les obres que més ens han agradat, ja que quasi mai disposem d’aquest temps o quan el tenim hem d’estar fent treball i sempre em quedo amb les ganes de descobrir obres per meu compte.

CAIXA FÒRUM: TURBULÈNCIES i UNA CERTA FOSCOR

El passat dijous 18 d'Octubre vam anar a Brcelona per veure dues exposicions: Turbulències i Una certa Foscor. En totes dues exposisions hi formaven part diferents artistes i en totes dues els productes (obres) estaven fetes amb diferents disciplines artístiques.

Turbulencies parla d'això mateix; de temes que generen una espècie de tutbulències en el món i a la societat i hi apareixien temes com el govern i els seus misiteris oblidats, les guerres, com canvia la gent després o durant una guerra o un desastre... En aquesta exposisicó hi havia de tots; instal·lacions d'objectes, fotografies, quasdres escultòrics, video-art (de Bill Viola)...

Per altre banda Una Certa Foscor ens parlava del buit que deixen les coses. L'obra per excel·lència de l'exposició era una fotografia del buit que va deixar La Gioconda després de ser robada i com tothom ho anava a veure. La resta de l'exposició parlava d'aquest mateix tema, tot i que no centrant-se en La Gioconda. Hi vam trobar des de quadres pintats, a projeccions, instal·lacions o fotografies.

Opinió Personal:
Les dues exposicions em van agradar moltíssim perquè es van fer molt amenes, tant per les obres que hi havia eposades, com pels guies que ho van explicar tot super bé. Els temes eren molt interessant i les obres, en gran part, realment em van encantar. La distrobució/ordre de les obres crec que també estava molt ben triat i en conjunt, va fer que disfrutés molt de la exposició.

Comentari d'una obra:  Carteras sin Ministerio

L'obra que em va cridar més l'atenció va ser la primera de Turbulències, potser perquè em va recordar la gran cantitat de diners que s'inverteixen en depen de quin ministeri iel mínim pressupost que en reben d'altres. Fins i tot aquells misisteris que ni existeixen i que haurien de ser primodials per viure en un país justi, igualitari i amb uns vols valors. 

L'obra es deia Carteras sin Ministerio, d'Antoni Muntades. Va fer aquesta obra l'any 2011 i consiteix en tres maletins de cuir negre amb lletres daurades gravades que porten el nom d'algun minisiteri imaginari. 

Antoni Muntades amb aquesta obrra vol "donar cartera" a tots aquells ministeris sense cartera o fins i tot als ministeris inexistents que hi a Espanya actualment. En concret les carteres que ha fet fer són del Ministeri de Recerca i Innovació, el Ministeri de Desenvolupament Social i el Ministeri de Drets Humans i Justícia.

Carteras sin Ministerio, d'Antoni Muntades

MNAC: REALISME JAPONÉS CONTEMORANI I COL·LECCIÓ  PERMANENT DEL MUSEU

El dimarts 16 d’octubre vam anar a Barcelona al MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) i vam visitar dues exposicions: la de Realismo Japonés Contemporáneo i la col·lecció permanent del museu.

El museu té tres sales, però nosaltres només vam visitar la primera i la segona. En la primera hi havia l’exposició de realisme japonès contemporani dividida en un passadís de tres sales, una sala on es també s’hi fan concerts i després una altre passadís ple de sales. En totes dues exposicions hi participaven moltíssims artistes, sobretot en la col·lecció permanent del museu; ja que per recolectar les obres es va fer una crida oberta a tots els artistes realistes i hiperrealistes del moment.

L’exposició del realisme i hiperrealisme japonès contemporani va ser molt xocant, ja que és la primera vegada que és la primera exposició d’art d’aquest tipus i origen que es presenta a Europa; per tant mai abans havia vist obres d’aquest tipus.

El que més em va fascinar va ser l'imperialisme que eren capaços d’aconseguir, ja que, en moltes obres semblava que gairebé hi poguessis entrar. També vaig trobar espectacular com havies pintat cada cabell i els elements transparents, com la seda, l’aigua o el vidre.

L’exposició, com he dit abans, estava dividida en sales i en cada sala i trobaves un artista o grup grup d’artistes.

En la segona planta és on tenen exposada part de la col·lecció permanent del museu. És més petita que la primera planta, però tot i això també està organitzada en sales. En cada sala hi pots veure obres escultòriques, pictòriques hiperrealistes i realistes. El repartiment de les obres està fent segons la temàtica i hi trobem obres tant del s. XX com del s. XX.

Aquesta exposició també em va agradar moltissim, ja que era fascinant veure com dominaven el dibuix i la pintura els artistes i poden jugar a pintar imatges totalment enfocades i nítides, com si fos una fotografia, o pel contrari desenfocades.

Per últim a la planta baixa del museu hi havia la recepció i exposades escultures catalanes del s. XX al igual que a l’escala que pujava a les diferents sales.

Ens vam centrar sobretot en l'exposició de Realisme Japonés Contemporani, en la qual ells temes principals que apreixien eren la natura morta/bodegó, el paisatge rural i la figura humana; sobretot el nuu femení. I en general tots els artistes utilitzaven oli damunt de llenç, fusta i guix i de fons aqüarel·la o guaix.

En aquesta exopsició hi participaven molts artistes, entre ells Hiroshi Noda, Masayuki Hara, Tadahiko Nakayama, Toshiro Aoki i Kenichiro Ishiguro.

Una de les obres que més em va agradar va serShimmering River in Malham. Un paisatge rural fet per Masayuki Hara el 2018 de 60.7 x 91.2 cm feta amb oli sobre fusta i guix.

El quadre que ens presenta aquest artista és un pla general en perspectiva d’un paisatge rural on bàsicament hi apareixen muntanyes i tornons farcits d’herba verd vlar, un poblet de muntanya en el centre de la obra i a la part més superior un enorme cel de tormenta que deixa entreveure algun raig de sol (que il·lumina part del poblet) que ocupa gairebé ⅓  del quadre. També podem veure que en la part “perspectivament” més propera a l’espectador hi ha un riu que passa entremig dels turons i que sembla travessar el poblet.

Els colors del quadre són freds, ja que hi destaquen sobretot el verd, el blau i el blanc. La llum del quadre correspon amb la llum que seria natural del moment pintat: Els rajos de sol (per tant la llum) surt de la part superior de la obra tot il·luminant-ne el centre i la part superior, sobretot dreta del quadre.

Personalment em va agradar moltíssim la sortida i em vaig quedar amb les ganes de tornar-hi, alhora que em va motivar per intentar aprendre i millorar dibuixant i pintant, sobretot la pintura a l’oli (ja que era la tècnica que principalment utilitzaven). Ho valoro com una activitat molt enriquidora.

MACBA: ART I CONFLICTE

Mar Negro, Carlos Aires

El passat dijous 11 de setembre vam anar a Barcelona al MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona per veure l'exposició que feien anomenada Un Segle Breu, la col·lecció permanent d'art contemporani que anualment el poseu a apostat per fer. L'exposisció conté obres contemporànies des de l'any 1929 fins a l'actualitat. La distribució de les obres està feta anys, és a dir: és cronològica i està repartida en diferents sales on cada sala hi trobem obres d'un període de la història concret.

No vam poder visitat totes les sales, per tant desconiexem tots els temes dels que es parla en la col·lecció, Tot i això, les obres que nosaltres vam veuren tractaven el feminisme, el racisme, les guerres, la independència i el capitalisme.
Els materials i tècniques utilitzats eren molt variants, ja que cada obra feia servir recursos diferetnts. Per exemple en la sala que feia referència a la Guerra Civil i treobem cartellisme i escultura; així com altres artistes havien utilitzat el collage/gratagge i els mitjanas audiovisuals per parlar sobre feminisme, tot i que també hi trobavem pintura a l'oli...

Una de les característiques comuunes que tenen la obres és el fet d'estar presentades des del punt de vista Barceloní, de tal manera que en moltes d'elles tenen com a referent clar la ciutat de Barcelona.

Mar Negro, Carlos Aires

Una de les obres que em va cridar més l'atenció va ser Mar Negro, de Carlos Aires.

Mar Negro és una instal·lació feta amb fragments de fusta de pasteres abandonades al cemantiri de baixells de Cadis. Els colors de la instalació i les deiferents textures volen representar  són part de les restes de vaixells que venen d'Africa  per intentar fer realitat el somni d'accedir al territori Europeu. Però l'obra no només és això sinó que paral·lelament hi trobem un video documental on es pot verure com Carlos Aires recupera aquestes restes de pateresque es troben a la costa mediterrania i les converteic en una obra d'art formal i conceptual.


Personalment les sales que vam vistar de l'exposició, quasi cap em va cridar l'atenció ni dir res en especial; per tant en general no em va agradar gaire; tot i que l'ulitma sala qu vam visitar (on hi havia exposada Mar Negro sí que la vaig gaudir més i alguna obra escultòrica que hi havua a la sala de la Guerra Civil). D'altra banda, però crec que si haguem pogut fer una vistita ràpida de tota l'exposissió, per així comparar visulament la trajectòria de l'art en la història hauria sigut molt enriquidor per nosaltres.



FESTIVAL PANORÀMIC: 68 THE WHOLE WORLD IS WATCHING

El festival Panoràmic és un festival de cinema, fotografia i new  media que es celebre des de l'any passat a l'espai d'Arts de la Roca Umbert.

És un festival audiovisual, de fet el perimer i únic que ha apostat per barrejar el cinema amb la fotografia. Busca, a part de barrejar aquestres dues disciplines, obrir nous camins a experiments i innovacions de caràcter  tant tecnològic com audiovisual.

El fesrival va ser ideat per Albert Gusi i Fidel Bañaguer de Grisart i és un projecte de diversos autors on cadescú aporta les seves creacions artístiques relacionades amb el món audiovisual. 

El tema d'enguany ha sigut en commemoració a tot allò que va passar durant l'any 1968 arreu del món. El festival exposava aquest any com un any de revoltes i de conflictes polítics i socials de gran rellevància que es van estendre pel món. Com ara el Maig francès, la Primavera de Praga, la matança de la plaça de Tlatelolco i la salutació Black Power en els Jocs Olímpics a Mèxic o l'assassinat de Martin Luther King i Robert Kennedy i les protestes contra la guerra del Vietnam als EUA. 

El festival estava repartit en totes les sales de Roca Umbert i s'hi oferien tallers, instal·lacions, exposicions, projeccions i xerrades; totes relacionades amb el que va passar l'any 1968. Per tant podriem dir que es tractava d'un festival de caràcter històric. En formaven part molts artistes, ja que es va fer una crida a tots aquells que hi vulguéssin partcipar; així com tota la gent que va  anar a fer xerrades.

Comentari d'una obra:

La obra que més em va agradar va ser la que estava a la sala on es feia el taller de fer la teva pròpia revista. On hi havai fòtos, cartells, escrits, impormació, frases/oracions rehibindicatives, audios, videos... de tot. Tot en una paret que ho englobava i que et donava la imformació més que necessaria per ententre el que estava passant en aquell moment de la història des de molts punts de vista diferents (polítics, gent del carrer, artistes...). Em va agradar molt perquè a primera vista podies veure el missatge general que explicava i després, quan t'hi acostaves t'explicava, cada petita part del moral, les diferents hitòries de cada personatge. 

Opinió personal:
Personalement el festibal em va agradar molt, ja que en general les xarrades que vaig anar eren força interessants i les sales que em va donar temps de veure tant l'espai com les obres que hi havia exposades les vaig trobar molt xules i interessats. Se'm va fer molt amé, ja que podiem anar per lliure i estar més estona allà on més ens agradès. A part hihavia una gran varietat de projectes, per tant no em vaig cansar de l'exposició ja que el material era molt variat. També vaog anar al workshop (taller) on podies crear la teva pròpia revista i em va semblar super xulo.

El fetival es va dur a terme del 27 de setembre al 30 del mateix mes (4 dies). Nosaltres hi vam anar el dia 28.