SORTIDES AL TEATRE
LÀ és un espectacle de circ i dansa de Baró d'Evel. Una peça en blanc i negre on els personatges són un home, una dona i un corb. (Camille Decouretye i Blaï Mateu Trias).
L'obra parla del blanc en tots els sentit: el blanc de no saber, el blanc de voler conèixer i de voler ser conegut, el blanc de la neutralitat... L'espectacle passa dins una habitació tota blanca: parets i terra i els dos personatges que hi apareixen van vestits de negre i blanc: camisa blanca i tratge negre/vestit negre i, clar estar, el corb és blanc i negre. En el transcurs de l'obra quan els dos personatges primerament desconeguts es van coneixent i adaptant i "fent el seu propi camí" l'escena es comença a pintar de negre mentre que ells dos es pinten de blanc al adaptar-se al nou espai i circumstancies. Al final de l'obra acaba ells i tot l'espai pintats de blanc i de negre aparts iguals.
El que vaig trobar més interessant d'aquesta obra va ser l'escenografia i la màgia que transmetia ja que al tocar-la les parets es pintaves de negre i pel contrari ells, els actors, quedaven pintats de blanc. El missatge que transmetien i la forma de fer-ho també em va agradar molt; ja que tant els jocs amb el corb, com les acrobàcies que feien entre ells, els gags més "de pallasso" i els moments lírics estaven col·locats en el moment perfecte i molt ben executats i netíssims.
En conclusió, recomano moltíssim l'obra, ja que és súper màgica i costa d'explicar, ja que et transporta a un punt molt personal i íntim que, al menys a mi, em va fer reflexionar sobre res i sobre tot una mica.
RAFAËLLE: 19/11/2018
Rafaelle és una obra documental on s'explica la història d'una noia transsexual i com s'ha sentit i ho ha viscut durant totes les etapes de la seva la seva vida. L'obra, de fet, està dividida les etapdes de la seva vida, que corresponen als llocs on va viure. Està interpretada per la pròpia Rafaelle i és allà qui t'explica la història juntament amb diferents projeccions que es fan a una pantalla que hi té darrera. També quan l'obra requereix un altre actor, un dels dos components de la companyia, a part de Rafaelle interpreta l'altre personatge, mentre l'altre persona s'encarrega de tirar l'obra tècnicament.
El que em va semblar més interessant va ser la plasmació de l'escena, on projectaven tota la vida (entorns, imatges, llocs, moments...) de la Rafaelle mentre ella explicava la seva història i per descomptat que sigués ela qui l'expliquès.
A part de parlar sobre el transsexualisme i el trangenisme tracten temes com els abusos en què es pot trobar una persona, pel simple fet de surtir de la normalitat dels altres, l'acceptació de la societat, com ho viuen els pares, el cas dels metges i de com actuen...
Vaig trobar molt interessants les transissions entre etapa i etapa, ja que mentre projectaven l'imatge i títul de la nova etava la propia Raphaelle caminava per darrera la tela de tal manera que es veia la seva ombra. Això permetia veure molt clarament que la Raphaell en aquell moment canviava de lloc.
Un altre recurç que també em va agadar molt i que ja havia vst varies vegades en altre espectacles és el d'utilitzar una càmera que gravi i projecti la imatge en directe.
Per últim també em va agradar el recurs de, al ser una obra documental, presentar la obra i del què es parlaria, d'on havia sorgit... i fer que el públic es preguntés i reflexionés sobre els mateixos temes sobre els que es basava l'obra abans que comencés. Al presentar l'obra em va agradar que els "directors" no sortissin d'escena, sinó que siguessin visibles i que poguéssim veure què feien i que formaven part de la història que ens volien explicar, però deixant en protagonisme absolut a la Rafaelle.
A.K.A: 23/11/2018
Also Known As (A.K.A.) és una obra que parla de molts temes, entre ells les pirmeres relacions, l'inmigració, el racisme, les drogues..., però el principal és el qui soc jo? (identitat). L'obra és de petit format i és escrita (guió) per Daniel Meyer, dirigida per Montse Rodríguez i actuada per Albert Salazar.
El decorat és molt senziill, però el que més m'ha cridat l'atenció ha sigut com interectuava amb el públic, de fet la pirmera fila estava practicament dins de l'espectacle i l'Albert els feia formar-ne part fenl-lis fer de companys, amics o simblement interecuant amb ells.
L'obra tenia un ritme ràpid que feia enganxar-te per complert i amb l'ajuda de la llum i la música (so) entenies perfectavennt el que estava passant i els canvis de temps/lloc que hi havia.
Em va semblar super xulo que expliquessin part de la història mentre l'Albet feia el pi per exemple i noombes amb els peus o amb les mans sabies què com passava/havia passant en aquell moment.
FAIRFLY: 1/12/2018
Fairfly és una comèdia teatral que parla de les idees boges i de les oportunitats de les crisis. L'obra es remunta en un grup d'amics que de cop es veuen amenaçats per que l'empresa en la que treballa els envia un correu dient que hi haurà reducció del personal (acomiadaments) i ells atacs decideixen reunir-se per trobar-hi una solució. Primer de tot volen fer un manifest dirigit a l'empresa, però de cop i volta tenen una idea: crear la seva pròpia empresa on fer una cadena alimentaria per nadons (papilles) a base de larves de mosca. Així doncs ho posen en pràctica i acaben convertint-se en una famosa marca: fairfly a escala mundial, però al final de la obra tornen a l'inici, deixant-nos veure que en realitat tot s'ho havien imaginat i que encara estan buscant idees pel manifest.
Què em va semblar interessant:
- Per explicar la història feien servir salts en el temps que estaven molt ben aconseguits. Per fer-ho utilitzaven un canvi de llum, una trucada o una sortida i entrada d'un personatge.
- L'obra estava plena de ritme i això feia que no et perdessis ni desconnectessis encara que hi haguessin conceptes relacionats amb les empreses i economia que no entenguessis.
- També em va semblar molt encertat que cada escena o en el transcurs de l'obra els personatges canviessin d'espai, ja que al fer la posta en escena en cercle sinó el públic hi ha un personatge que mai li veu la cara.
- Per últim també em vaig fixar que tenien molt poques coses d'escenografia, però que en treien el màxim profit i estaven posades en els moments exactes i si ja no les necessitaven o no "venien a cuento" les treien de forma orgànica sense revelar res al públic i sense que aquest se'n adonés.
En definitiva: vaig trobar que l'obra era molt xula i que tenia molta rapidesa i això feia que el públic s'hi enganxés i entengués tot el que passava, on i quan.
ALL WAYS: 2/12/2018
All Ways, és una peça de dansa emocional que gira entorn al procés d'adaptació dels éssers humans en les noves situacions. L'obra és de la mà de Sharon Fridman acompanyat per Antonio Ramírez-Stabivo i Danski-IdanShimoni i els intèrprets en són Melania Olcina, Álvaro Frutos, Maite Larrañeta, Richard Mascherin, Lucía Montes, Juan Carlos Toledo i Beñat Urretabizkaia.
Pel que va als ballarins em va semblar brutal, la forma en com es movien i les diferents acrobàcies que feien em vam deixar bocabadada.
Respecte la posta en escena penso que ha sigut súper encertada. S'entenia en tot moment els canvis d'etapa del personatge, però sempre amb un fil conductor. També crec que l'obra va tenir un creixendo molt bonic, ja que al principi seria una mica com la presentació del personatge i de la situació , després veiem com es troba indefens i estrany (persones nues) i a poc a poc com va investigant i trobant el seu lloc (escenes amb projeccions i llums).
El vestuari em va semblar bé, és a dir no desentonava ni em treia fora de l'escena i crec que els servia per marcar qui era la protagonista dins l'obra (la noia que anava amb un vestit blanc). Per últim i fent referència als personatges penso que el grau de protagonisme que tenia la noia del vestit blanc era perfecte, ja que s'entenia perfectament que era ella la protagonista, però tampoc anul·lava la resta de ballarins/personatge. L'únic que potser em va despistar una mica va ser al final quan a part de la protagonista una altra noia, més tard, comença també a caminar damunt dels cossos de la resta de ballarins i a enfilar's-hi.
En conclusió, em va semblar un espectacle completíssim, cuidassísim i espectacularment brutal, ja que per la meva part em va despertar una espècie de màgia molt bonica degut a la convinació perfecte de la il·luminació, el so i la forma de moure's, de ballar i d'actuar dels ballarins.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada