CINEMA

CINEMA


SEGON DE BATXILLERAT


Segon Trimestre

Anàlisis de la pel·lícula:

EL FOTÓGRAFO DE MAUTHAUSEN

Cartell de la pel·lícula

Títol de pel·lícula: El fotógrafo de Mauthausen

Gènere: Històric

Directora: Mar Targarona

Biografia del director: Mar Targarona és una directora, productora de cinema i actriu catalana. És directora de la Fundació Taller de Guionistes i productora executiva de Rodar y Rodar. Va estudiar Art dramàtic a Barcelona, a Estrasburg i amb Lee Strasberg.

Va iniciar la seva carrera professional al teatre, amb la companyia Dagoll Dagom i el Teatre Lliure. Més tard es va decantar pel món cinematogràfic i de la televisió: va començar fent  espots publicitaris i a partir de 1995 ja va començar a treballar com a directora, guionista i productora.

ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA

La pel·lícula explica la vida durant l?holocaust de la mà dels presoners de l'Holocaust dins els camps de consentració. L'obra està narrada per Francesc Boix, un combatent espanyol republicà que feia de fotògraf en el camp de Mathausen (caputrat durant la Segona Guerra Mundial). En concret narra la història d'un grup de presoners espanyols que lideren l'organització clandestina en aquest camp.

EL protagonista, Francesc Boix treballa en el laboratori fotogràfic del camp i quan els nazis comenncen a destruir totes les proves del que havien/estaven fent amb els presoners dels camps Boix arrisca la seva vida per guradar i amagar uns negatius que demostraran al món les atrocitats comeses pels nazis en els camp de concentració. Aquests negatius els reparteix a tota la gent amb qui confia per tal de manterir-los i un cop allibertats els recull.  Finalment les fotografies que Boix i els alguns dels seus companys aconsegueixen sortir del camp i gràcies als negatius van aconseguir condemnar alguns dels alts càrrecs nazis.

RECURSOS VISUALS QUE S'UTILITZEN EN LA PEL·LÍCULA

Hi destaquen els plans generals i narratius, ja que es tracta d'una pel·lícula que vol explicar i donar a veure com era la vida dins els camps de consentració nazis (tot i que està molt "maquillat").

En la major part de la pel·lícula la càmera  està estabilitzada per tal que el públic únicament sigui un observador del  que passa a l'escena.

Els actors principals de la pel·lícula són: Mario Casas (Francesc Boix), Macarena Gómez (prostituta presonera espanyola), Richard Von Weiden (Paul Ricken), Alain Hernández (Valbuena), Adrià Salazar (Anselmo), Eduard Buch (Fonseca) i en Marc Rodríguez (Doctor presoner espanyol-Continuïtat)

Escenograficament la pel·lícula es va filmar a Tarragona i a Polònia. A Polònia es va utilitzar un camp de concentració real, però cal dir que estava bastant reconstruit.

S'utilitza l'el·lipsi (recurs estilístic) en alguns casos per donar més èmfasi i al final on es desvela aquell buit de temps o simplement per donar més ritme a la pel·lícula i la banda sonora ha estat creada expressament per la pel·lícula.

En la majoria d'escenes la llum és baixa, ja que representa que estan a Polònia, per donar la sensació de malesstar i crueltat i inseguretat i en les escenes de nit la llum és artificial.

Pel que fa als colors la majoria són grisos, apagats i bruts i el vesturari és adequat a la època, ja que els militars van ben vestits... i els presos van amb els pijames típics dels camps, però sí que és cert que esaven en molt ben estat gairebé tots eren de la mida de qui els portava, cosa que no passava en els camps reals.

OPINIÓ PERSONAL DE LA PEL·LÍCULA

Personalment la pel·lícula em va agradar molt, tot i que era dura pel meu gust, però cal dir  que pel tema que toca no era gens dura. Tot i a gradar-me és veritat que, com va dir l'experta de l'Holocaust que va venir, que es podria haver aprofitat que hi ha molta informació real sobre l'Holocaust i que es podria haver fet una pel·lícula històrica. També crec que tot i que l'actor protagonista (Mario Casas)  ho faci molt bé crec que hauria estat millor buscar un altre actor amb una constitució més prima i que se li marquissin més els ossos per tal que tinguéssin més sembança als presos dels camps reals.

Prier Treimestre

Corrents cinematogràfics

EXPRESSIONISME ALEMANY (Jordina Estrada, Maria Matutano, Xènia Baró i Pol Fernández):

• Jugaven amb les llums i les obres fins els extrems.
• Tractaven el fotograma com si fos un llenç, l’arribaven a deformar com ells volien.
• Quasi sempre es gravava es estudi, excepte Metropolis per exemple.
• Maquillatge !!! → mans amb ungles llargues, orelles… desfiguració.
• Doble: cada actor podia tenir més d’un personatge, el personatge doble personalitat… Tot estava permès
• Temas: ciència ficció → portaven la ciencia en les seves pel·lícules.
• Era molt important la fotografia. En el video la càmera està fixa i pla obert, per tant s’actua amb moviments grans i exagerats, com si fos teatre.
• Mudes, però amb música de fons. Normalment una mica tètriques.
• Van començar a colorejar els negatius → una mica de color.
• Hi ha un laymotive: Cada personatge té la seva música que quan surt a l’escena sona per tal d'interpretar de seguida de quin personatge es tracta.

CINEMA VERITÉ (Iris Dalmau i Marta Gimeno):

Què és? Es basava en mostrar la veritat de les persones, sobinet en una reflexió social, ja que plantejava les inadaptacions socials que ocasiona la vida a les grans ciutats industrials i la solitud de l'home contemporani en elles d’aquell moment.

. Semblant al cinema-documental, així doncs no utilitza actors famosos.

Com va sorgir? Paral·lel a “nouvelle vague” i va tenir molt reconeixement des del s anys 50 als 60 per cineastes i directors francesos.

                                                                                                                            Moi, un noir (1958) - Jean Rouch

Quines característiques té?                           

• Càmera en mà discreta, filmaven el que observaven sense plató ni llums… espai real. (/natural).
• No hi havia guió, es gravava el que la gent (actors) deia en el moment.
• En l'edició s’ajunten les diferents preses d’imatge, però no s’hi fan talls ni virgaries.

Autors importants del corrent:

• Frederick Wiseman:

• Edgar Morin.
• Jean Rouch.

Pel·lícules representatives de cinema verité:

• Moi, Un Noir (1958) - Jean Rouch.
• Chronique d’un été, 1961 (Crónica de un verano) - Edgar Morin i Jean Rouch.
• Locuras de Titicut (1967) -  Frederick Wiseman

FREE CINEMA (Clàudia Ortega, Danae, Marta Moreno, Paula Macias i Irene)

Què és

Moviment cinematogràfic britànic dels anys 1950 als 1960. Utilitza una estètica realista en el cinema de ficció i documental ocupant-se de retractar històries creades a partir d'allò que és quotidià i compromès amb la realitat social d’aquell moment. Va rebre molta ingfluència de Nouvelle Vague (França).

Dins el Free Cinema hi trobem el grup “Els joves irats” els quals els temes que tracataven eren els que interessaven a les classes més populars, ja que la seva intenció era fer un cinema socialment compromès.

(Neixament)

SURREALISME (Conce, Pol, Maria Matutano i Jordina)

Què és?

Cinema on s’apliquen els conceptes i les tècniques surrealistes. Va néixer l’any 1924 amb la publicació de “manifiestos del surrealismo” d’André breton, buscant expressar el funcionament real del pensament en absència de tot control exèrcit per la raó fora de qualsevol preocupació estètica. Els precedents del surrealisme eren el cubisme i el dadaisme (es va començar a desenvolupar l’any 1925).

Com va sorgir?

Va sorgir dos anys després de la primera guerra mundial, per tant va desenvolupar-se en una societat mancada de recursos econòmics. Alhora també hi havia la Revolució Russa i moltes rebelions obreres.

Característiques principals

• Creació al marge de tot principi estètic i moral.
• The blood of a poet: 3:50
• Fantasía onírica.
• The blood of a poet: 9:00
• Humor depressiu i cruel.
• Confusió de temps i espais diferents.
• The blood of a poet: 22:51
• Erotísme líric.
• Escandalitzar i exterminat una societat burgesa mesquina i sordida.
• The blood of a poet: 24.07

Autors i pel·lícules importants

Un Perro Andaluz (1929)- de Luis Buñuel

EL DOGMA DEL 95 (MAR I DANI)

En la última dècada del segle XX, era innegable que la indústria cinematogràfica era dominada per Hollywood i cada cop més, el setè art bebía més del sustentament econòmic per assolir l’èxit.

Per aquest motiu, a la Dinamarca del 1995, Lars von Trier i Thomas Vinterberg van parir el Dogma 95. Aquest moviment forma part dels moviments avantguardistes i per tan, com a tal, va servir per mostrar nous valors i una visió del món d’una forma diferents als que hi havia en aquell moment. Dogma 95 va trencar amb el que era el cinema fins a aquell moment.

Dogma 95 el que va fer va ser intentar trencar amb això i proposar uns nous canons i bases per desenvolupar una forma d’una nova manera de fer cinema. Els dos països principals on es va desenvolupar aquest sentiment són França (Truffaut o Jean-Luc Godard) i Dinamarca (Lar von Trier).

ORIGENS

Dogma 95 es va inaugurar a Dinamarca l’any 1995 i no va ser pas casual. Aquell mateix any, el setè art complia 100 anys després de la seva primera projecció de la mà dels germans Lumière.

Aquesta va ser l’ocasió perfecte que va aprofitar Lar von Trier per en comptes de llegir un discurs dedicat a la celebració, va llegir el Manifest del Dogma 95 davant de tothom; la vanguradia que intentaria trencar els pilars sobre els que s’aguanta el món del Hollywood.

En general Lar von Trier va explicar les noves regles, que segons ell, s’havien de seguir per crear una obra que s’adaptés al màxim a les exigències de la nova manera de fer cinema que proposava.

EL MANIFEST

El manifest del Dogma 95 era un estricte conjunt de premises/normes les quals qualsevol producció que volgués formar part d’aquest moviment havia de complir al peu de la lletra

L’objectiu era acabar amb el cinema de les grans productores i la seva manera d’aconseguir-ho era crear un contra-corrent que s’allunyés per complet del cinema de Hollywood. Volien que el setè art fos art, no un mer producte lligat a la capacitat econòmica

Les normes són les següents:

• L’instant és molt més importat que la totalitat i per tant la ficció no hi té lloc (en el Dogma 95 el que veiem és allò que capta la càmera en el moment).

• Els rodatges han de ser en llocs reals, és a dir no poden ser ni “sets”, ni decorats i si per desenvolupar la història es necessita algun objecte s’ha de buscar una localització que el tingui. (No es pot alterar l’espai)

• El so no es pot gravar separat de la imatge i en el cas que es vulgés posar música hauria d’haver estat gravada en el mateix lloc on es va rodar l’escena.

• La càmera ha de ser càmera en mà.

• La pel·lícula ha de ser en color.

• La llum no està permesa, ja sigui artificial o natural. De tal manera que si no hi ha prou llum per rodar una escena, aquella escena s’haurà d’eliminar o en tot cas endollar un focus simple a la càmera.

• Estan prohibits els efectes òptics i els filtres.

• La pel·lícula no pot tenir una acció o desenvolupament artificial, ni tampoc hi poden aparèixer armes ni crims.

• Estan prohibides tant l'alineació temporal com espaial per tal de corroborar que la pel·lícula té espai en l’aquí i l’ara.

• No s’accepten pel·lícules de cap gènere, és a dir que simplement les pel·lícules del Dogma 95 no tenen gènere.

• El format de la pel·lícula ha de ser l’Acadèmic de 33mm (1:1.85).

• El director no ha d’aparèixer en els títols dels crèdits.

CARACTERÍSTIQUES NARRATIVES I VISUALS

• Expressions vulgars

• Es grava en present.
• Inerprepretacions verosímils (semblen reals/creibles), a vegades fins i tot confuses
• Moviments bruscos de càmera.

PRODUCCIONS. 

Oficialment van haver-hi poques produccions que obtinguessin el diplome conforme havien complert totes les premises exigides i conforme formaven part del moviment Dogma 95. 

Naturalment les primeres en fer-ho van ser els propis creadors del corrent i també directors de les primeres pel·licules Dogma 95, Lars von Tier amb Idioterne (1998) i Tomas Vinterberg amb The Celebration (1998).

Les següents produccions van ser les més destacades del moviment cinematogràfic:

The king is alive (Kristian Levring, 2000)

The King is Alive (El rei és viu), comença quan unn autobús amb un grup d'11 turistes es perd pel desert africà i acaba aturat enmig del no-res. Es troben en un poble fantasma en el qual solament viu un home, Kanana. Els seus recursos són cada vegada menys i els coneixements sobre supervivència molt bàsics. Cada dia que passa perden l'esperança de ser rescatats amb èxit i les tensions i les pors afloren causant conflictes. Per apaivagar els ànims, un dels passatgers proposarà la interpretació de l'obra de teatre" El Rei Lear", de Shakespeare. La lluita per la supervivència i les dificultats marcaran dies difícils per a tots.

    Idioterne (Lars von Trier, 1998)

                                                   

Un grup de joves comparteix un mateix interès: la idiotez. Amb una casa de camp com a base, passen el seu temps lliure junts explorant els ocults i poc benvolguts valors de la idiotez. El grup es dedica a enfrontar-se a la societat amb les seves "idioteces". Karen, una dona solitària i reservada, s'uneix al grup després de participar involuntàriament en una de les seves actuacions.

  The Celebration (Thomas Vinterberg, 1998).

Els Klingenfeldt, una família de l'alta burgesia danesa, es disposen a celebrar el seixanta aniversari del patriarca, un home de trajectòria i reputació innegable. No obstant això, els seus tres fills, encara que molt diferents entre si, estan disposats a aprofitar l'ocasió per treure a relluir els draps bruts de la família. 

Lovers (Jean-Marc Barr, 1999)  

Una història d'amor que narra com Jeanne, una noia que treballa a una llibreria parisina, coneix a un jove pintor d'origen yugoslau i entre amdós sorgeix un amor apassionat.

GUIÓ CURT PROPI

Daniel Esteban i Mar Molins

PRIMERA IDEA:

(Tipus Los idiotas):

• Aquella enfermetat que t’ho emportes tot i anem a una deixalleria i mirem coses i
• ens ho anem emportant tot improvisant i buscant-li un sentit que es vegi reflectit
• (fent el tonto un mica) i ens ho anem emportant tot i ho deixen en un carro d’aquest
• de granja.

SEGONA IDEA/PRIMERA PERFECCIONADA:

Síndrome de diògenes:

Mostrar a partir d'una persona amb síndrome de diògenes com la societat actual basada
pel consumisme no para de comprar coses, moltes vegades inútils, pel simple fet de
tenir-les i acabem tots amb un munt de coses que no fem servir guardedes en caixes o en
estanteries...).

TERCERA IDEA:

Al no poder anar a un “vertedero”, ja que fa anys que es van tancar tots o es van fer privats
no hi podíem anar, per tant vam decidir anar a una deixalleria. Com que ja no disposàvem
de piles de brossa, sinó que teníem “bidons” no quedava bé que el personatge hi entrés a
dintre, ja que no donaria la sensació de comprar. D’aquesta manera que hem distorsionat
una mica el que voliem fer, però amb el mateix concepte i idea: La càmera es troba a dintre
el cubell i el cubell representa l’aparador, per tant dona la sensació que la càmera és
l’aparador. Sona música de Nadal: Santa Nit en violí (instrument car i refinat). Mentre a
l’escena hi apareix un personatge que està “comprant” mirant els diferents “aparadors”.
El personatge aniria ben vestit, com de classe alta, per tal de no confondre’l amb un sense
sostre.

• Reflexió:

El Nadal és l’època del consumisme i la societat en la que vivim tothom ho és
(consumista), ens passem els dies comprant i comprant coses perquè sí, apilant-les
i emmagatzemant-les sense fer-les servir i els guardem tots, la majoria a l’altell,
estudi o soterrani de casa com si fossin simples deixalles o si més no amb el mateix
ús que aquestes.

Càsting final:

- Localització: Deixalleria de Palaudaries, Lliçà d’Amunt

- Vestuari: Roba que portaria una persona “pija”, és a dir ben vestit: brusa blanca,
chupa de cuero negre, pantalons arrapants negres, botes amb una mica de taló,
arracades aros grans platejats, anells, pentinat mig recollit i anells.

- Actriu: Mar Molins

- Direcció: Daniel Esteban i Mar Molins

- Música: Aina Ginestet: Santa Nit - violí

- Càmera:  Daniel Esteban

Procés de gravació:

- Proves de so: mirar si es sentia al violí i una mica a l'escena

- Procés de càmera: mirar si la càmera es veia bé i com quedava el plànol

- Marxar espai: Mirar fins on l'espai entrava al plànol i on no i quan la càmera
quedava tapada per objectes de dins el contenidor.

- Fotos per documentar el procés

Procés d'edició:

Com que en el Dogma 95 està prohibida la post-producció simplement hem doblat
el canal d'àudio per tal que es sentís pels dos altaveus de la classe, hem afegit els
crèdits i hem retocat el format de la imatge perquè tal que quedés en 1:1.85, tal i
com dicten les normes.

CARTELL GRÀFIC

El cartell gràfic d'aquesta producció audiovisual es va realitzar després de la realització d'aquesta i estar inspirat en el cartell de la película del género Dogma 95 més rellevant, Els idiotes de Lars Von Trier.

Per a suplir tots els elements que el dissenyador va disposar en la composició, hem utilitzat altres treballs paral·lels de l'escola, com per exemple, la menció i el logo de Grani Grani (un treball audiovisual que vam realitzar plegats) i el logo dels 20 anys de l'artístic de l'assignatura de Fonaments del Disseny.

Seguint la seva mateixa pauta hem realitzat el cartell de Les Compres, on de fons podem observar un fps del mateix curt, justament al principi, quan es va enfocant poc a poc a la protagonista.

Cartell de Los idiotas de Lars Von Trier.

PRIMER DE BATXILLERAT

ESTIU DE 1993

Directora

Carla Simón

Biografia del director

Carla Simón i Pipó és una guionista i directora de cinema catalana nascuda a Barcelona l'any  1986 

El 2017 va estrenar la seva primera i única pel·lícua anomenada Estiu 1993, que va esdevenir un fenomen a escala nacional i internacional.

Gènere

Comèdia dramàtica

Corrent cinematogràfica o moviment

Cinema d'autor, nova corrent de dones femenina, però a l'hora realista i amb un toc de documental.

Format de la pel·lícula 

Panoràmic, format f¡digital DCP

Argument  

La protagonista de la pel·lícula és la Frida, una nena de sis anys a qui se li acaba de morir la mare de sida i que el seu pare ja estava mort, també del mateix.
La mare deixa escrit que vol que la seva filla vagi a viure amb el seu germà (germà de la mare) al camp lluny dels avis de la nena. Allà la Frida descobreix la pena cap a la seva mare i alhora els nous pares de la Frida han d'aprendre ha conviure amb una nova filla.

Recursos visuals (Justifica la resposta):

-Plans

En general hi ha dos tipus de plans que apareixen molt en la pel·lícula, els primers plans de la Frida on es reflexa el que pensa la nena i com la nena observa el que l'envolta i les situacions que s'enfronta. D'altre banda apareixen els plans generels que et fan recordar la sensació d'estiu.
Personalment m'ha agradat molt aquesta utilització d'aquest dos tipus de plan perquè et transmet perfectament transportar-te al sentiments de la nena.

-Moviment de la càmera

Apareix molt la càmera subjectiva i la càmera en mà, totes dues per donar la sensació que la imatge que veiem és el que veu la Frida.

-Posada en escena

Natural i realista. Expliquen tota la història a partir de les emocions, sentiments i pensaments dels personatges. (Per mi funciona molt bé.)

-Actors

Laia Artigas: Frida
Paula Blanco: Cesca
Etna Campillo: Irene
Bruna Cusí: Marga
Jordi Figueras: Blai
Dolores Fortis: Carnissera
Titón Frauca: Cambrera
Cristina Matas: Infermera
Berta Pipó: Tieta
Quimet Pla: Gabriel
Fermí Reixach: Avi
Paula Robles: Anna
Isabel Rocatti: Àvia
Montse Sanz: Lola
Tere Solà: Senyora Carnisseria
David Verdaguer: Esteve

-Continuïtat

Cronològica, és a dir, les escenes tenen continuïtat en el temps i estan relacionades entre elles,

-Escenografia

La pel·lícula es desenvolupa a una masia en un poble de muntanya l'estiu de l'any 1993.

Tot i que també hi ha escenes al bosc, al riu, a la plaça i parcs infantils del poble i a un carrer i l'interior de la casa de Barcelona.

-Recursos estilístics

Tots els elements que aparéixen a la obra, ajuden molt a explicar o donar a conéixer en quina èpoaca transcorren. Sobretot ho podem saber per la roba que porten dels anys 90, la televisió i la radio antiga, els cotxes, la llibertat que els hi donen a les nenes (avui en dia els pares són molt sobreprotectors)...

-Banda sonora

La banda sonora de la pel·lícula consta de 7 cançons de jazz composades i escrites per Ernest Pipó i Pau Boïgues. En tot moment es veu o s'interpreta d'on surt la música, és a dir que la música està incorporada dins l'escena i no està com a música d'ambient... Per tant parlem de música diegètica.

-To del llenguatge  

El llenguatge que utilitza la pel·lícula és correcte i el llenguatge és estàndard, però alhora és coloquial i informal, per exemple en David Verdaguer utilitza en un moment la paraula "porai".

-Llum  

La llum és en tot moment una llum càlida que transmet perfectament la sensació d'estiu. És llum natural.

-Color

La pel·lícula és en color. Fa molt ús dels colors i tons vius.

-Vestuari

El vestuari és dels anys 90 i és roba d'estiu, fins i tot les dues nenes apareixen molts cops amb calcetes durant el dia mentre juguen per fora el jardí.

Tria un personatge i fes la descripció

MARGA

La Marga és una dona jove que ja te la seva família feta i estructurada, quan se li mort la cunyada de Sida i ha de quedar-se i per tant criar a la seva neboda. Al principi ella li ensenya el que ha de fer, però li és molt dificil acceptar que la Frida és la seva nova filla. Arriba un moment que s'adona que la Frida no es comporta com hauria i que, fins i tot, és perillos per l'Anna (la seva filla biològica) que la Frida visqui amb ells.

La Frida s'adona que no li acaba d'agradar a la Marga i tampoc al seu tiet i decideix marxar d'allà i tornar a casa, és llavors quan la Marga s'adona per tot el que està passant la nena i comença a estimar-la de nou, de veritat, com si fos autènticament la seva filla. És un personatge que evoluciona molt durant la història de la pel·lícula i el trobo molt interessant.

Tria una escena per explicar-la

ESCENA FINAL ON LA FRIDA ES POSA A PLORAR

(no he trobat foto ni video de l'escena)

En aquesta escena, la Frida s'ho està passant molt bé jugant amb el seu tiet (nou pare) i la seva nova germana petita abans d'anar al primer dia d'escola, quan de sobte es posa a plorar sense saber perquè.
Aquesta escena reflexa com la Frida arriba a acceptar que els seus pares són morts i que no els podrà tornar a veure mai més, en aquest moment és quan ella ho assimila (inconscientment) i comença a fer el seu dol.